Començarem recordant que la llenya sempre ha d’estar ben seca i això triga un parell d’anys, no menys. També hem de distingir entre llenya verda i llenya humida. La llenya verda porta poc temps tallada i la llenya humida és la que estava seca però s’ha mullat. La fusta sempre té aigua al seu interior i curiosament això ens va bé perquè així crema més lentament i es pot aprofitar millor la calor que desprèn. Quan té massa aigua crema malament, desprèn poca calor i crea molta creosota (veure wikipedia: creosota) que es barrejarà amb el sutge existent en el tub i formarà grans grumolls enganxosos que tancaran completament el pas del fum. Un truc per veure si un tronc està verd és ficar-lo en una bossa de plàstic i posar-lo al sol una bona estona. Si en obrir-la hi ha aigua, doncs … ja saps.
La indústria fabricant d’estufes i xemeneies aconsella que el nivell d’humitat a la llenya rondi el 20%, però la llenya així de seca és gairebé impossible de trobar. En els mesuraments dels últims anys el percentatge normal oscil·la entre el 30% i el 50%. Recomanem que, en la mesura que es pugui, es compri llenya per a dues temporades, el segon any es compraria la del tercer i així successivament amb el que podem assegurar-nos disposar de llenya ben seca en comptar amb un temps d’assecat més gran.
La llenya és preferible que sigui d’arbres frondosos com l’alzina, faig o roure abans que de coníferes com el pi o avet. Té més poder calorífic i el lliurament més a poc a poc permetent un millor aprofitament. Els fums que s’emeten tenen menys resines sense cremar, de manera que creen menys sutge i respecten més el medi ambient.
Si la llenya de què disposem és la de pi o avet hem de carregar la xemeneia més sovint i amb poca quantitat cada vegada perquè cremen molt ràpid i generen molta calor en poc temps, provocant en els materials de la xemeneia o estufa dilatacions i contraccions molt brusques que els van trencant, doblegant i fins i tot fonent. Hem d’evitar posar el metall roent perquè no li donem temps d’absorbir i desprendre tot aquesta calor i a demés es deteriora. Gastem més llenya i forcem més l’aparell.
Es pot emmagatzemar la llenya a la intempèrie permetent la seva ventilació i evitant que es mulli, tapant només per dalt. El millor és cobrir-la amb lones lleugeres o teuladells. Si la emmagatzemem en una cambra o llenyer aquest ha de tenir molt bona ventilació, amb reixetes grans amunt i avall. Quan la nostra llenya no està molt seca tenim problemes (crema malament, no escalfa, taca …) i necessitarem una mica de llenya seca per poder barrejar-les i així acompanyar troncs verds amb secs. O tenir paciència, obrir més els tirs i ficar alguns troncs a casa perquè es vagin assecant.
El combustible tradicional d’una xemeneia ha estat la llenya durant milers d’anys. Ara hi ha altres com briquetes, estelles o pellets. Són tots ells derivats vegetals i neixen com a resposta a una necessitat de conservació mediambiental, basats en l’aprofitament de residus de les indústries de la fusta i agrícoles. Amb l’excepció de les briquetes, no són apropiats per a les llars de foc obertes ni per a les metàl·liques que no estiguin adaptades.
Les briquetes són serradures premsades amb forma i mida de troncs i estan destinats a llars de foc. Les anomenades estelles són això, estelles de fusta fetes en la mesura apropiada. Els pellets són petits trossos cilíndrics, es componen de residus de fusta industrials o de la poda, d’ossos de fruites o de closques de fruits secs que són triturats, polvoritzats, dessecats i premsats. S’utilitzen en estufes, inserts, calderes domèstiques i calderes comunitàries, que estan ja adaptats per a ells.
Aquests nous combustibles permeten automatitzar tant el seu subministrament com la seva combustió, el que els fa més còmodes i segurs. Poden competir en preu amb el gasoil i l’electricitat, contaminen menys, emeten molt menys CO2 i són ecològics. Però també tenen inconvenients: el sutge afecta bastant al seu funcionament i augmenta el consum, la qual cosa obliga l’usuari a netejar més sovint i, per les mesures de seguretat que incorporen, també necessiten manteniment professional periòdic.
Com a punt final recomanem no cremar mai en xemeneies metàl·liques aquells retalls de fusta provinents de fusteria que estiguin recoberts de melamines, PVC, vernissos, pintures o tractaments químics, ja que taquen moltíssim els tubs i el vidre i contaminen el medi ambient emetent gasos tòxics i gruixudes partícules. És millor deixar que els reciclin per fer aglomerats o paper. I, per descomptat, res de plàstics ni escombraries diverses, només llenya. Aconseguirem així que les nostres llars de foc durin més, siguin més segures, contaminin menys, consumeixin menys i escalfin les nostres llars per molts anys.